jessica13

Per la portada de nadal del diari nou9 he volgut fer una crítica a la vida social d'avui en dia, per la crísi economica que estem sufrint al nostre país.
És una fotografia en la qual surt una barbie trencada acompanyada amb un merry chrismas, que fa referencia a que com no hi ha diners, els reis no els hi podran portar nous jocs, llavors l'alternavita que els hi queda als nens es reutilitzar les antigues joguines, estiguin o no trencades.

Antoni Tàpies neix a Barcelona el 1923 en el si d’una família burgesa, culta i catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i llibretera que ben aviat desperta en l’artista un amor pels llibres i la lectura.

Aquesta predisposició es veu accentuada en la llarga convalescència d’una malaltia pulmonar, durant la qual inicia els seus tempteigs artístics. Progressivament es dedica amb més intensitat al dibuix i a la pintura, i acaba deixant els seus estudis de dret per dedicar-s’hi plenament. En la dècada dels anys quaranta ja exposa les seves obres, les quals destaquen en la panoràmica artística del moment.

Partícip d’una sensibilitat generalitzada que afecta els artistes d’ambdues bandes de l’Atlàntic arran de la Segona Guerra Mundial i el llançament de la bomba atòmica, Antoni Tàpies expressa des de ben aviat un interès per la matèria, la terra, la pols, els àtoms i les partícules, que es plasma formalment en l’ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista i en l’experimentació de noves tècniques. Les pintures matèriques formen una part substancial de l’obra de Tàpies i constitueixen un projecte que es continua desenvolupant avui dia. Tàpies creu que la noció de matèria s’ha d’entendre també des de la perspectiva del misticisme medieval com a màgia, mimesi i alquímia. És en aquest sentit que hem de comprendre el desig de l’artista que les seves obres tinguin el poder de transformar el nostre interior.

Durant els anys cinquanta i seixanta Antoni Tàpies anirà elaborant un seguit d’imatges, generalment extretes del seu entorn immediat, que apareixeran en les diferents etapes de la seva evolució. Sovint, una mateixa imatge, a més de ser representada de diverses maneres, tindrà una sèrie de significacions diferenciades que s’aniran superposant. El seu missatge se centra en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material (no és en va que Tàpies escull sovint temes tradicionalment tinguts per desagradables i fetitxistes, com poden ser un anus defecant, una sabata abandonada, una aixella, un peu i d’altres).

Així mateix, l’obra d’Antoni Tàpies ha estat sempre permeable als esdeveniments polítics i socials del moment. A finals dels anys seixanta i començament dels setanta, el seu compromís polític contra la dictadura s’intensifica, i les obres d’aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta. Coincidint amb l’eclosió de l’arte povera a Europa i el postminimalisme als EUA, Tàpies accentua el seu treball amb objectes, no mostrant-los tal com són, sinó imprimint-los el seu segell i incorporant-los al seu llenguatge. A principis dels anys vuitanta, un cop restaurat l’Estat de dret a Espanya, l’interès de Tàpies per la tela com a suport adquireix una força renovada. Durant aquests anys, realitza obres amb goma-escuma o amb la tècnica de l’esprai, utilitza vernissos i crea objectes i escultures de terra xamotada o de bronze, alhora que es manté molt actiu en el camp de l’obra gràfica. D’altra banda, a finals dels anys vuitanta sembla que es reforça l’interès de Tàpies per la cultura oriental, una preocupació que ja s’havia anat gestant des dels anys de la postguerra i que esdevé, cada vegada més, una influència filosòfica fonamental en la seva obra pel seu èmfasi en el que és material, per la identitat entre home i natura i per la negació del dualisme de la nostra societat. Igualment, Tàpies se sent atret per una nova generació de científics, els quals contribueixen a donar una visió de l’univers que entén la matèria com un tot en un canvi i formació constants.

Les obres dels darrers anys constitueixen, sobretot, una reflexió sobre el dolor -tant físic com espiritual- entès com a part integrant de la vida. Influït pel pensament budista, Tàpies considera que un major coneixement del dolor permet fer més dolços els seus efectes i, per tant, millorar la qualitat de vida. El pas del temps, que sempre ha estat una constant en l’obra de Tàpies, adquireix ara nous matisos en viure’s com una experiència personal que comporta un millor autoconeixement i una comprensió més clara del món que l’envolta. Durant aquests darrers anys, Antoni Tàpies ha consolidat un llenguatge artístic que tradueix plàsticament, d’una banda, la seva concepció de l’art i, de l’altra, unes preocupacions filosòfiques renovellades amb el pas del temps. La seva pràctica artística continua permeable a la brutalitat del present, a la vegada que ofereix una forma que, tot i la seva ductilitat, roman fidel als seus orígens. En aquest sentit, les obres dels últims anys no tan sols s’inscriuen en la contemporaneïtat, sinó que també són un registre del propi passat de l’artista.

Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies ha anat desenvolupant des de 1947 una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica. En aquest sentit convé destacar que l’artista ha realitzat un gran nombre de llibres de bibliòfil i carpetes en estreta col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mestres Quadreny, Mitscherlich, Paz, Saramago, Takiguchi, Ullán, Valente i Zambrano, entre d’altres.

Així mateix, Antoni Tàpies ha desenvolupat una tasca d’assagista que ha donat lloc a una sèrie de publicacions, algunes traduïdes a diversos idiomes: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica, (1974), Memòria personal (1978), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999).

El complex treball d’Anna Maria Maiolino s’ha desenvolupat a través d’una gran varietat de mitjans: poesia, xilografia, fotografia, pel·lícula, acció, escultura, instal· lació i, de manera permanent, el dibuix. L’ampli espectre de temes, interessos i actituds que poblen el seu treball no segueixen un desenvolupament lineal a l’obra i en el temps. Els diversos treballs van teixint una xarxa en la qual els temes i les actituds s’entrecreuen mentre els significats llisquen d’una obra a una altra. Així, el tema de les seves primeres xilografies i relleus de mitjan dècada de 1960 (Glu Glu Glu, 1966-1967), que relacionen llenguatge i menjar i al·ludeixen al trànsit intestinal, torna a aparèixer en dues accions de 1978, Monumento à Fome (Monument a la gana) i Estado Escatológico (Estat escatològic), que exemplifiquen l’acostament de Maiolino a la temàtica del cos: connectar el que hi entra i el que en surt. El mateix tema tornarà a aparèixer en la dècada de 1990: primer en les escultures que evoquen el menjar en una safata o formes escatològiques (Segmentada n.º 1 (Segmentada núm. 1), 1993, i Um, Nenhum, Cem Mil (Un, cap, cent mil), 1993), i després a les instal·lacions en les quals acumula formes bàsiques de fang que semblen acumulacions preindustrials o formes excrementals (Mais de Mil (Més de mil), 1995, Ainda Mais Estes (I aquests també), 1996). Aquestes instal·lacions de formes rudimentàries, iguals i diferents, modelades directament per gestos primordials i repetitius de la mà, evoquen la pulsió de la vida en les coses quotidianes i els gestos insignificants. Fetes amb fang sense coure, aquestes grans instal·lacions tenen un caràcter efímer, ja que el fang, una vegada sec, acaba lentament convertit en pols. Les escultures i instal·lacions d’aquest període apel·len més al nostre sentit tàctil que al visual.
La correspondència de l’obra de Maiolino amb els excrements està directament relacionada amb la construcció de la subjectivitat. La formació del subjecte té a veure alhora amb el llenguatge i el que és abjecte, que designa allò que ha estat expulsat del cos i convertit en un element aliè, de manera que allò abjecte estableix els límits del cos mantinguts per la regulació social i el control, però també els límits del subjecte. Maiolino entén la subjectivitat com a relacional i el seu treball negocia amb dicotomies –dins-fora, positiu-negatiu, absència-presència– de manera que estan abocades a reconnectar-se en un procés de transformació. En els seus dibuixos de la dècada de 1970, que ella defineix com a treballs “amb” paper i no “sobre” paper –Buracos (Forats) de la sèrie Buracos/Desenhos Objetos (Forats/Dibuixos objectes), 1972-1976, o Projetos Construídos (Projectes construïts), 1972–, a Maiolino li interessa l’espai que es veu, el que hi ha darrere. Per això, talla, esquinça, estripa i després cus o superposa els diferents papers incorporant al treball l’espai posterior, en un intent d’unir dicotomies i explorar la corporalitat del material. L’artista utilitza el paper com a espai i cos. Aquests treballs revelen una íntima negociació de l’espai i els seus forats semblen al·ludir a l’espai interior que imaginem en nosaltres mateixos (Buracos/Desenhos Objetos (Forats/Dibuixos objectes), 1972-1976).
Aquest mateix interès per l’“altre” espai, pel negatiu, torna a aparèixer en algunes escultures de la dècada de 1990, en les quals l’artista utilitza per a la seva elaboració el motlle amb què es fa l’escultura i que generalment es rebutja: el negatiu. Els títols d’aquestes sèries –A Sombra do Outro (L’ombra de l’altre, 1993) Ausentes (Absents, 1996)– es refereixen al que falta: mentre ensenyen l’espai vacant on hi ha la memòria de l’altre, evoquen una nostàlgia de la matriu per allò amb què es forma un sol cos. En el treball de Maiolino hi ha també constants al·lusions a la situació política brasilera durant els anys de la dictadura. La seva pel·lícula In-Out (Antropofàgia) (Dins-fora (antropofàgia), 1973), a més d’unir llenguatge i cos a través de la saliva, parla de la censura i la falta de llibertat d’aquells anys. El tema és present en moltes obres de l’artista, com en el film + - = - o l’acció Monumento à Fome, 1978. La més coneguda de les seves accions potser és Entrevidas (Entre vides), 1981. En ella, l’artista camina lentament sobre un terra ple d’ous que evoca el mandat biològic de la reproducció, mentre que el caminar de l’artista parla de la cura de la vida i la seva potencialitat. Aquesta acció es va fer quan el Brasil començava a obrir-se a la democràcia.
En posar l’accent en la subjectivitat relacional, en la relació entre menjar i llenguatge, o unint el que entra i el que surt del cos, el seu treball rebutja el paradigma fàl·lic d’agressió o identificació, assimilació o atac, que conforma socialment l’exclusió de tot el que es considera diferent. En el treball de Maiolino trobem molts temes que s’entrecreuen a través dels diferents motius que empra, com ara el gest quotidià, la pulsió de vida, el menjar, allò abjecte, la fusió amb l’altre, el cos social, la topologia afectiva, el cos com a lloc de reinvenció de l’existència, la diferència i la repetició, la construcció de la subjectivitat, l’antropofàgia, la subjectivitat relacional, etcètera. Vist en conjunt, el seu treball es desplega com una estructura rizomàtica, en la qual les baules semiòtiques carregades d’actes lingüístics, perceptius, socials, gestuals i cognitius van establint connexions trasversals entre si. I el que apareix és un món en procés descrit per una veu femenina. Tot això, així com el rigor i la precisió del seu treball, han convertit l’obra d’Anna Maria Maiolino en un referent per a diverses generacions posteriors d’artistes.

Javier Mariscal és, sens dubte, un dels dissenyadors espanyols més conegut mundialment. Conrea diferents camps artístics com la il.lustració, el grafisme, els estampats tèxtils, la ceràmica, el disseny objectual i de mobiliari, l'audiovisual, l'interiorisme, la pintura i l'escultura, amb un origen inspirat en el còmic i la cultura pop però aplicada des del disseny del segle XX i XXI.

Ell mateix defineix el disseny com una eina de comunicació, un llenguatge visual que, alhora, és modern, actual, clàssic, provocatiu, popular ..., una cosa viva que cal adaptar a l'evolució de la societat, sense perdre el punt crític i reivindicatiu que denoten els seus dissenys.

Creu fermament en la comunicació entre els humans, en la multidiversidad, en un món millor ... La qual cosa queda reflectit en la gairebé totalitat de les seves obres desenvolupades a través d'infinitat de suports i disciplines diferents.


traducción del español al catalán
El mateix Mariscal ha creat per aquesta ocasió una obra de cinc metres d'altura anomenada "Alegria", que reflecteix la forma positiva que té aquest artista de mirar la vida i que es col.locarà al passeig de Gràcia, davant de la Pedrera, mentre duri l'exposició.

Organitzada en sis espais temàtics, l'antològica mostra el llenguatge de Mariscal, la seva metodologia, el caràcter del seu treball, les seves intencions i actituds, així com les múltiples disciplines en les quals ha treballat. L'itinerari expositiu s'inicia amb un conjunt penjoll de més de 1.500 dibuixos i apunts del natural que representen sentiments, expressen emocions, desenvolupen idees i conceptes i transmeten la seva visió del món i del que l'envolta, i que donen una idea de la importància del dibuix en el seu procés creatiu.

Al costat d'aquesta instal lació de pàgines blanques, s'amaga una altra instal lació negra, en la qual un Chrysler dels anys 50, la dècada que va consagrar l'objecte de consum, s'estavella en un "Crash!", Com una caricatura de la paradoxa del consum .

Els colors i la seva absència (el blanc i el negre) recorren transversalment tota l'exposició, associats sempre a la transmissió d'emocions.

Les tipografies, també importants en la seva obra, queden resumides conceptualment per un "mur" de lletres gegants que reivindica "la bellesa de les lletres" i que en ser transitable ret homenatge al "diàleg". Al llarg de l'exposició, el públic pot veure alguns dels "fites" de la creació 'mariscaliana' i del seu estudi en les últimes quatre dècades, que evidencien, segons ha explicat el mateix dissenyador, el seu "fascinació pel disseny de els anys 50, el litoral Mediterrani i els objectes domèstics ".

El mateix Mariscal resumeix alguns d'aquests "fites": "la imatge dels socialdemòcrates suecs, el logotip de Bancaixa, Cobi, la mascota de l'Exposició Universal de Hannover de 2000, el museu de la ciència d'Ohio, que vam fer al costat de Arata Isozaki, el parc d'atraccions de Nagasaki o el gran 'resort' turístic que vam fer al sud d'Itàlia ".

Les intencions i actituds que influeixen en tot el seu treball es fan més explícites en un espai on es juga descaradament amb iròniques instal.lacions com la "Urna Souvenir de Cobi", plena d'objectes que es van crear a l'albor de la mascota dels JJOO de Barcelona 92 , o en el "Retaule de SM Joan Carles I", un retrat del Rei entre la caricatura i el retrat naïf.

La mostra emana més una crítica irònica a les "jerarquies mercantilistes de l'art", amb picades d'ullet com l'obra única, la reproducció, l'original reproduït, i es posa en dubte el creixement sense límit del consum a través del popular personatge de "El Senyor Món ".

El més íntim del treball de Mariscal passa en un lloc somiat o reinventat, que li ha permès expressar poèticament la manera que veu el món, un món habitat per Los Garriris, personatges sense ofici, diners ni productes de consumir, que recorren un metafòric litoral, frontera entre la poesia visual i el còmic, entre la instal lació artística i el teatret de cartró pedra.

El cinema, la ficció és el seu últim experiment: una pel lícula d'animació per a públic adult, titulada "Chico & Rita", que ha estat creada i produïda conjuntament per l'Estudi Mariscal i Fernando Trueba, un projecte amb el qual Mariscal reivindica els seus orígens, el seu "ofici de dibuixant".
EscucharLeer fonéticamente

Es tracta de l'adaptació del relat de Julio Cortázar "Les baves del diable", la història d'un fotògraf que descobreix fortuïtament un crim mentre realitza unes fotos en un parc.

Resulta paradox que hagués de ser un italià, Michelangelo Antonioni, qui millor hagi fotografiat probablement el Londres pop dels anys 60. Segons es creu, aquesta va ser el primer film de producció britànica que va mostrar un nu femení frontal.

Originalment, el paper protagonista de la pel lícula estava reservat per a Terence Stamp, que no va poder finalment incorporar-se al rodatge a favor de David Hemmings, que en aquell temps era un perfecte desconegut. També es va parlar de que fos el fotògraf David Bailey que va donar vida a la pel.lícula el protagonista, fotògraf en la ficció. "Blow Up", vista gairebé 40 anys després de ser produïda, continua tenint força.

Les seves metàfores sobre la imatge i la mirada encara funcionen, i tant estètica com narrativament segueix resultant moderna. Cal afegir que "Blow Up" va ser el primer film en la qual va participar l'avui actriu i cantant Jane Birkin.

http://disseny2batxarts.blogspot.com/

El meu logo esta fet a mà i amb tinta de boli, que això m'ha donat la possibilitat de jugar molt amb les hombres sobretot dels ocells. Un cop acabat le pasat a ordinador mitjançan una tabla grafica y le acabat retocan amb el photoshop.

Opinio personal:

La meva opinió sobre aquest treball és que a sigut un procés molt interesant, a vegades una mica bastant estresant pero al cap i a la fi a sigut un treball entretingut que ens a ajudat a tots a traballa en equip, traballar junts ajudar-nos els uns als altres.
El projectes finals per la meva opinio van quedar molt i molt bé la veritat es que estic moolt contenta del resultat del meu projecte "Prohivit entrar", creec que a quedat tal i com totas nosaltres voliem, i sobre els altres també eren impresionants.
En definitiva m'ha agradat molt participa en aquesta gran obra

La peli de Coraline la veritat esque em va cridar moltisim l'atenció, la peli estaba molt be era molt entretinguda, però el que realment em cridava més l'atenció es la currada que hi havia darrere, ja que, el stop motion son moltes hores de treball i per fer una pelicula sensera, ni mi imagino que cuantes hores hauran dedicat...I també he de dir que era una història molt entretinguda la veritat es que va esta molt bé.

Retrat digital i dibuixat:


Recorregut de casa a l'escola:
El meu trajecte per començar baixo de casa i esta el meu noviu esperant-me amb el cotxe, veig que darrera del meu carrer han començat unes obres, nose que faran. Miro per la finestra pasem per sobre del rui congost. Amb el marca a la radio, Escolto i escolto aquell vell testarut parlan de futbol, que en realitat no m'importa gens ni mica, ni tansols entenc res del que diu pero es costum, es la rutina de cada matí (excepte quan perd el Real Madrid, llavors el meu novio prefereix no escoltar-lo...) escoltar aquella veu, que l'unic que hem fa gracia es cuan un l'hi dui (di la palabra magica i el le contesta " dale al play") no te sentit pero em fa gracia. Arribo a la porta de l'escola i com sempre la mateixa "perreria" per entrar-hi

Element trobat:
L'element que trobo es un tiquet de parquin a la guantera del cotxe

El més antic: El rui Congost

El més nou: L'es obres de darrere del meu carrer.

Ideea:

El nostre projecte consistia en pintar samarretes o més aviat tenyir-les i un cop tenyides que els nens poguessin fer decoracions amb pintura de roba. Com que sabiem que eren nens petits, els nens podrien utilitzar la seva imaginació empastifant-se de pintura i "tacant" les samarretes, nosaltres a part de posar-les a tenyir també els hi hauriem escrit el nom al radera i la data.
La finalitat era que s'enduguessin un record d'aquest dia especial i que els durés una bona deporada.

Material necessari:
Bosses de bassura, cubells, samarretes blanques, tinys de colors per a roba, pintura de roba, aigua, rotuladors de roba, gomes de pollastre, pinces d'estendre al roba i un lloc a l'aire lliure on es puguin penjar les samarretes i deixar-les assecar.

Valoració:
Un cop vist el projecte que finalment es va triar vaig entendre perque no van triar el nostre, el projecte de la pintura i dels miralls era molt dinàmic no feia parar els nens ni un moment, anaven canviant de superfície on pintar i era bastant més divertit, en canvi el nostre projecte implicava estar parats una bona estona mentres es tenyien les samarretes i mentres s'assecaven hi havia molt temps que es quedava "mort". Penso que si haguessim pensat en aquest temps que quedava "mort" suplint-lo amb una altre activitat més lúdica podria haver estat un projecte més divertit i adaptat a la seva edat.

En aquest projecte hi participavem: Ramon Barea, Dana Musso, Jessica Montes, Sheila Balibrea, Marta Roquerols.
Esbossos:

Experiència:
La meva experiencia de la intervenció que vam fer a la guarderia, va ser molt bona crec que va ser realment divertit tant per als nens petits com els que no eram tan petits, crec que tots vam exterioritzar el nostre nen petit que purtem dins.

Miroslaw Balka, (1958) és un famòs pintor i escultor contemporani.
Balka va nèixer a Varsovia, Polonia en el 1958. Actualment viu i treballa entre Warsaw i Otwock.
La última obra de l'artista polonès Miroslaw Balka és una creació per a la serie Unilever que, cada any, transforma el gegantesc espai d'accés a la galeria britànica i ho converteix en una experiència diferent, i gratuïta, per als seus visitants.
El seu treball "How it is" (Com és) tracta de un contenidor de 13 metres d'alt, 10 d'ample i 30 de llarg que ocupa ja la sala de turbines de la Tate Modern de Londres.

Balka ha acudit amb la seva obra a algunes de les més destacades cites de l'art mundial. La seva creació combina instal·lacions, amb escultura i vídeo; i explora passatges de la seva memòria personal combinats amb la memòria col·lectiva. L'interès per la memòria històrica i per la Història del seu país li ha dut a tractar el tema del catolicisme en moltes de les seves obres.

Va ser una exposició realment interessant ja que hi havia una gran varietat d'obres. La variació de les obres era més que re perquè hi participaven més d'un artista que són:

Joan Brossa, Raimon Camprubí, Leandre Cristòfol, Joan Escribà, Ángel Ferrant, Joaquim Llucià, Antoni Mercader, Josep M. Mestres Quadreny, Miralda, Muntades, Josep Ponsatí, Pere Portabella, Joaquim Prats, Carles Pujol, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Bener Rossell, Carlos Santos, Dorothée Selz, Francesc Torres, Moisès Villèlia, Jaume Xifra.

El que més em va impactar va ser una obra de Miralda que va ser feta a l'any 1969, amb el títol de “ Projecte monument per a un jardí”.

Era una figura feta de fusta pintura i figures de poliexter en forma de soldadets que feia una estàtua on es veia que a la part d'adalt era una pilota enorme tota feta d'aquest soldadets. Després feia com una columna que anava a una base quadrada on hi havien molts soldadets mes però aquest estan de peu i amb forma atacant.

El que jo vaig entendre per aquesta obra era que representava com la postguerra ja que els soldadets d'adalt feien veure com tots els soldats que havien mort arreu del mon a la guerra i els que estaven abaix els que hi havien sobreviscut

A favor:

http://www.pacorabanne.com

Aquesta web segons la meva opinio seria una bona font d'inspiració i de exemple, ja que te una presentació bonisima i molt elegant. i També em de dir que no es una web complicada si no que et proporciona molta claretat a l'hora de poder trobar el que busques

En contra:

http://www.dokimos.org/ajff/

Jo crec que no fa falta comentar molt aquesta web ja que salta a la vista lopenosa i lletja que és.

El festival de música i art de Woodstock va ser un dels festivals de rock més famosos de la història. Va tindre lloc en una granja de Bethel, Nova York, els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969. El festival té el nom de Woodstock perquè inicialment estava programat que tinguera lloc en un lloc del poble de Woodstock, en Ulster Country; l'oposició local quasi aconseguix que se suspenguera l'esdeveniment, però Sam Yasgur va convéncer son pare Max Yasgur per a acollir al concert en els terrenys de la família, localitzats en Sullivan County.

és un artista estatunidenc conegut per les seves performances.
Chris Burden va estudiar arts visuals, física i arquitectura a la universitat de Califòrnia del 1969 al 1971. Com a la seva tesis de 1971 va presentar “Five Day Locker Piece”, una performance en la que es va tancar cinc dies a una taquilla, el que va provocar polèmiques entre el personal docent. L’any 1978 va esdevenir professor de la universitat de Califòrnia, tot i que va dimitir l’any 2005 degut a una controvèrsia sobre l’obra d’un estudiant
Malgrat això, la seva reputació va créixer a principis dels 70 després d’una sèrie de performances en les que la idea era el perill personal com a una expressió artística. “Shoot” (dispar), feta el 1971 al F. Space de Santa Ana (Califòrnia) és la seva obra més coneguda, i en la que un ajudant el va disparar al braç esquerre des d’uns cinc metres. Altres performances de l’autor són: “Deadman” (1972), “B.C Mexico” (1973), “Fire Roll” (1973), TV Hijack (1978) i “Honest Labor” (9979).
A partir de l’any 1975 va començar un període en el que va crear objectes que s’oposen a la ciència i la política. Alguns exemples són: “B-Car” (1975), un Vehicle lleuger i completament operatiu, “The Speed of Light Machine” (1983), un experiment amb el qual poder veure la velocitat de la llum, la instal·lació C.B.T.V (1977), una reconstrucció de la primera televisió i un iot no tripulat que va crear el 2005.

Una performance és una actuació artística en directe a on hi ha una important posada en escena, on habitualment l'artista es comporta d'una manera particular per a altre grup de gent. De vegades la línia que es divideix entre l'executant i les audiències pot esvair-se, com en el teatre actiu on els membres del públic s'impliquen en la producció. El terme Performance s'ha difós en les arts plàstiques a partir de l'expressió anglesa performance art, que significa art en viu.

EXEMPLE D'UNA PERFORMANCE:

http://www.youtube.com/watch?v=l6Dsd9H1wTE